L'any del Tricentenari 1714-2014

Afegida el divendres, 14 Febrer, 2014 - 10:55

L’any que va de l’11 de setembre de 2013 a l’11 de setembre de 2014 és un any molt especial. Cadenes humanes i reivindicacions nacionals a part, és l’any del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió a Catalunya que com és ben sabut culminà amb l’adveniment de la dinastia borbònica al soli espanyol i que coronà un vell projecte de la destronada casa d’Àustria de minimitzar (sinó destruir) l’autogovern, suprimir les institucions d’arrel medieval i assimilar a Castella tots els territoris de la Corona d’Aragó. Convertit l’antic somni del Comte Duc d’Olivares en realitat, aquesta nova situació absolutista, unitària i castellanòfila prengué forma jurídica amb la Nueva Planta i fiscalment es traduí en la universalització del pagament d’un desmesurat impost sobre el cadastre que escanyà com mai els habitants dels territoris de la Corona d’Aragó.

No podem oblidar que la Guerra de Successió fou eminentment un conflicte internacional en el qual prengueren part les potències europees. En aquella contesa les forces aliades (Àustria, Holanda, Anglaterra, Portugal...) cercaven fer del poder dels Absburg l’equilibri a les ànsies expansives de la França de Lluis XIV. El candidat de la casa d’Àustria era l’Arxiduc Carles d’Absburg i el de França Felip d’Anjou. La guerra començà l’any 1700 a la mort de Carles II sense descendència i fins 1710 es mantingué sense un clar favorit, però amb la mort sobtada del germà de l’Arxiduc, l’Emperador Josep I el 1711, Viena coronà l’Arxiduc com emperador d’Àustria sota el títol de Carles VI. Aleshores les potències aliades van veure com l’equilibri que cercaven trontollava si sota el mateix cap hi havia la corona de l’Espanya colonial i de l’Àustria Imperial i decidiren retirar-se del conflicte tot signant el tractat d’Utrech el 1713 que reconeixia la sobirania hispana als borbons. En aquells acords Anglaterra, en mans d’un nou govern torie, vetllà molt per guanyar-se el control de Menorca i Gibraltar però bandejà els catalans, valencians i Aragonesos a la seva sort, ara i per sempre sota el control absolutista castellà. Cal recordar també que en l’inici de la guerra els habitants dels territoris de la Corona d’Aragó juraren fidelitat al Felip V el qual havia fet quelcom que no molts reis de la casa d’Àustria havien fet amb anterioritat, jurar les constitucions catalanes, valencianes i aragoneses. No fou fins 1705 quan, trencant el jurament de fidelitat a Felip V, els vigatans (catalans fidels als austries), van signar el Tractat de Gènova en representació de Catalunya amb els llegats britànics obrint així les portes del Principat als exèrcits anglesos, holandesos i imperials i donant inici al conflicte a casa nostra. Fou en aquell context que Mataró entrà en la història de la Guerra de Successió. Era el 21 d’agost de 1705 quan la flota angloholandesa es presentà a les aigües mataronines exigint l’entrega de la ciutat que òbviament no pogué fer altra cosa que entregar-se als aliats i retre fidelitat a l’Arxiduc. A partir d’aquell moment Mataró i el baix Maresme es convertí en el centre d’operacions per organitzar la presa de Barcelona que gràcies a l’aixecament dels vigatans que hi havia dins les muralles caigué aviat.

Més endavant Mataró tornà a tenir un paper central en la Guerra, era el juliol de 1708 i el rei Carles des del palau reial de Barcelona encarregà als jurats mataronins d’organitzar els actes de benvinguda de la reina consort, la noblíssima Elisabet Cristina de Brunswick Wolfembüttel i de Luneburg. En aquells dies del sojorn mataroní de la reina recentment casada per poders notarials amb el rei Carles, la ciutat s’empenyorà per congraciar-se amb el monarques i rebre de la cort nous dons i favors per la ciutat. Un paper no tant falaguer fou el que la ciutat tingué al final del conflicte quan gairebé tot el territori era ja ocupat pels dos exèrcits de la Flor de Lis. Un cop evacuada la ciutat dels exèrcits aliats per part del general Wallis, els jurats de Mataró, per temor als miquelets irredents del General Nebot, enviaren una delegació a Cervera que s’adreçà al Generalíssim dels exèrcits borbònics, el Duc de Pópuli i li entregaren les claus de la ciutat per tal que l’exèrcit invasor ocupés aviat la ciutat i garantís la seguretat dels habitants i llurs propietats. D’aquest període s’ha parlat poc, probablement per incomoditat, però un dels majors experts en el tema, J.M Torras i Ribé afirma que a la darreria del conflicte Mataró fou la capital dels botiflers catalans i un dels principals punts d’evacuació de les tropes aliades.

Aquest any s’està parlant de moltes coses, del que es va perdre i d’allò que es podria haver guanyat, de la repressió brutal, de l’èxode dels exiliats sobretot a Viena, de les morts, del Diezmo de horca que s’imposà als soldats i combatents voluntaris catalans austriòfils, de la supressió de les institucions catalanes, de les reformes als ajuntaments, i de les alteracions del dret civil català, del tancament de les universitats i dels col·legis majors, de la pèrdua de les constitucions, de la persecució de la llengua català... Certament tot molt actual. Els paral·lelismes estan servits. Només permeteu-me un consell,... precaució amb les analogies i compte amb les comparacions perquè tres-cents anys no passen de bades.

 

Alexis Serrano Méndez
Historiador i Arxiver
President del Centre d’Estudis Vilassarencs
 

2010 - Centre d'Estudis Vilassarencs
Estudi, difusió i divulgació de la història, la cultura i el patrimoni de Vilassar de Mar